domingo, 14 de diciembre de 2008

La memoria de la Luna, el olvido de la playa


¿Alguna vez habéis dibujado en la arena de la playa? A mí, me encanta... Dibujas justo en la orilla, en el límite entre lo más seguro y lo más incierto... En unos instantes una ola se rompe y se lleva el dibujo. Y al llevárselo, se olvida la arena del contacto que tuvisteis. Es una afición un poco perversa, ya que a veces pienso que dejando que el mar se lleve mis imágenes y mis palabras, estas desaparecen del mundo entero.

Otras veces, escribo un poco más arriba, donde el agua no llega... Me voy de la playa contemplando el rastro dejado. En estos casos, el sentimiento aún es más curioso... Me marcho viendo mi impronta, pero sabiendo que si mañana volviera al mismo lugar, no quedaría ni rastro de lo que hoy garabateé. Se me mezcla la ilusión de creer que el viento jamás borrará mi huella, con la necesidad de que las cosas no sean eternas.

Pero... ¿Qué pasaría si dibujáramos en la superficie lunar? ¡La Luna no olvida!

Y... ¿Qué quiere decir el olvido? Uf!... Paso a paso... como los que dieran los astronautas del Apollo. En esta charla, el olvido está relacionado con la erosión. La destrucción debida al paso de un fluído. En el caso de la ola traicionera, un líquido, el agua, que a su paso deforma la estructura de los millones de granitos de silicio que forman mi dibujo en la arena de la playa. En el segundo ejemplo, el erosionador es el viento, el aire en movimiento. La Tierra tiene una capa de gases llamada atmósfera y en esta, se producen infinidad de procesos atmosféricos que hacen que las masas de aire se muevan de un lado para otro erosionando y modificando el paisaje de forma espectacular. ¿No iba pues el viento a borrar mi dibujo hecho en la playa?

¿Y por qué la Luna no sufre erosión? La Luna, a diferencia de la Tierra, no tiene manto de gases. En la Luna no hay atmósfera. Las pisadas que dejaron los astronautas del Apollo durarán por siglos... Sin atmósfera, no existen los fenómenos atmosféricos. No hay viento alguno.

¿Y qué más provoca la falta de manto gaseoso? La temperatura en la Luna varía dramáticamente a lo largo del "día". En la superficie lunar se puede pasar de 100ºC durante el mediodía, a -173ºC durante la noche. No existe lluvia, ni nubes, ni Arcos Iris... La Luna recuerda, pero es de calidez cambiante y de meteorología ausente... Yo no sé lo que los demás eligen, pero en mi caso, a pesar de la penas terrestres, me quedo con el olvido. Porque al menos nos da la oportunidad de escribir algo nuevo en cada paseo por la playa. ¡A disfrutarlos! Que por lo menos aquí, en Barcelona, hace unos inviernos muy belllos para pasarlos caminando.

ila

8 comentarios:

dt dijo...

Bé, i sort que la Terra oblida, perquè si ens hagues de tornar tot el que li fem..
A més ja hi som nosaltres per recordar el que sigui digne de ser recordat.
Petons!

ilamandarina dijo...

I a vegades allò que no és digne...
Merci Toni, per les teves paraules!
Jo, de la meva banda... porto un parell de dies embolicada amb això del record i l'oblid i de com recordem més del que sabem que recordem i com a vegades la neteja mental és més necessària del que creiem... Uf! Deuen ser els Nadals!! O les hormones... o qui lo sais!! Jaja.
Em va fer gràcia reflexionar sobre que a la Lluna, això d'oblidar encara era més difícil... I t'imagines que a la platja mai s'esborressin les petjades de tots aquells qui hi trepitgem??!! Ja no n'hi cabrien de noves, seria... una massa de troços de petjades, trepitjant-se... I és que necessitem nous espais per a viure el futur...
Però d'altra banda, oblidar-ho tot és quelcom molt trist!! I malalties com l'Alzeimer són terribles...
Complicat!
Un petó enorme i gràcies per no oblidar-me!
ila

Jordi dijo...

Aquest escrit és un dels més bonics que he llegit mai. Es realment preciós! Quan vaig començar a llegir-lo vaig intuir per on anaven els trets cientificament parlant, i pensava en comentar-te unes questions referents als procesos d'erosió a la Lluna. Però després de llegir-me'l de cap a peus varies vegades, he decidit no fer-ho, perquè no vull que cap comentari pugui trancar amb la seva fredor racional l'encís del teu escrit: la màgia i la bellesa s'han de preservar intactes, com el que realment són:uns tresors preuats. Mai et deixaré d'admirar! I gràcies per compartir amb nosaltres el teu esperit i la teva sensibilitat!

Un petó ben gran!

ilamandarina dijo...

Uf! Gràcies a tu Jordi!!
M'afalaguen i m'emocionen les teves paraules!
Un petó!!
ila

ilamandarina dijo...

Ah! I per cert, Jordi, no et tallis a fer comentaris!! A mi m'encanta el teu saber científic!!
Una abraçada!
ila

Victor dijo...

Què passaria si no hi hagués ningú per recordar el dibuix de la platja? (és com allò de si fa soroll l'arbre que cau i no el sent ningú)...
Quan dibuixes a la sorra, modifiques el seu estat i dotes el sistema d'una informació addicional (equilibri inestable). Quan passa una ona, quina informació és la que desapareix? m'agrada pensar que la informació es fragmenta, es dissol en el fluid i es degrada...però pot ser que encara hi sigui? L'energia sí que encara hi és, però la informació hi és?...visca l'entropia!

ilamandarina dijo...

Molt interessant això que planteges...
Gràcies Víctor!!

ilamandarina dijo...

Fa poc un amic, em va enviar un comentari via email d'aquest escrit. com que a mi em va agradar molt i el vaig trobar MOLT interessant, he decidit copiar-lo i compartir-lo amb tots vosaltres. Per motius "amistatius" no comentari qui és el susodicho... només dir que és algú que en sap un piló!!!!

Per a la vostra informació:

"A la Lluna hi ha bàsicament dos mecanismes d'erosió: per una banda els impactes micrometeòrics i per l'altra l'acció combinada del Vent Solar i els raigs còsmics. Com que la Lluna no té atmosfera ni camp magnètic, qualsevol partícula, per petita que sigui, impacta sobre la superficie, creant un micro-cràter. Per altra banda, el vent solar i els raigs còsmics bombardejen continuament la superfície amb partícules carregades elèctricament, que interactúen amb el material superficial. Evidentment, ambdós fenòmens erosius tenen una eficacia molt limitada si els comparem amb els que tenen lloc a la Terra. Això implica que els seus efectes es manifestin tan sols després de molts milions d'anys d'acció. Per exemple, el vent solar és el responsable de que els raigs brillants dels ejecta dels cràters joves vagin desapareixent amb el temps, ja que el material es va enfosquin. Però estem parlant de molt, molt, molt de temps! Els raigs del cràter Tycho són uns dels més vistosos de la Lluna, i se'ls hi calcula una edat d'uns 900 milions d'anys!

L'efecte dels micro-impactes és més eficient. De fet, són els micro-impactes els que acabarán per esborrar les petjades dels astronautes del Apollo, encara que l' esperança de vida de les petjades es pugui comptar també en centenars de milions d'anys.

Suposo que hi deuen haver altres fenòmens que puguin produïr canvis a la superficie de la Lluna: trancament del regolit per efecte de contracció-dilatació tèrmica, esllevissades causadess pels minses terratrèmols Lunars, efecte d'efusions de gasos de l'interior de la Lluna (els famosos TLP's o Transient Lunar Phenomena, una manifestació residual de volcanisme lunar) , ejeccions produïdes pels rars impactes majors que puguin succeïr... Tot plegat misèria i companyia en comparació amb els fenòmens erosius terrestres, però a força d'anys i anys...és com la "gota malaya" :-)

Ara una curiositat interestel·lar: Els discs dels Voyagers són uns discs d'or protegits dins de sengles capces metàl·liques. Aquestes capces tenen com a misió la de protegir els discs dels micro-impactes que puguin patir al llarg del seu viatge interestel·lar. Tenint una idea aproximada de la densitat mitjana de matèria interestel·lar en el nostre veinatge a la galàxia, es pot preveure una tasa d'impactes, i per tant, una "tasa d'erosió". Segons càlculs que van fer als anys 70, els discs dels Voyager es podran llegir sempre i quant "algú" els trobi (i els deixifri!) durant els seus primers 1000 milions d'anys de viatge, més o menys. En 1000 milions d'anys, l'erosió per micro-impactes amb partícules interestel·lars els haurà malmès ja massa per que siguin reproduibles... Hurry up, extraterrestres!! Ni tan sols en el buit de l'espai interestel·lar hi ha res que sigui etern!!"

Doncs ja ho sabeu... el temps no perdona a ningú es trobi on es trobi... cal aprofitar-lo al màxim!!!

Gràcies pel teu saber i la teva amistat i als altres espero que us interessi tant com a mi!!!

ila