Navegando por la red y por los océanos de Internet, he encontrado un blog llamado Chèz Orefëa. En él, leí un post bastante ingenioso donde aparece la Declaración Universal de los Derechos Físicos.Entre los derechos, el número nueve: "Cualquier partícula tiene derecho a ser considerada como onda". Éste, está basado en un principio de la Mecánica Cuántica. La materia puede ser descrita como un conjunto de partículas, corpúsculos o pelotitas; o como ondas. Albert Einstein fue, quien en 1905, explicó el Efecto Fotoeléctrico (La emisión de electrones por un material cuando se le ilumina con radiación electromagnética. Es decir, se ilumina una placa metálica con luz visible o ultravioleta, y se observa cómo algunos electrones saltan o se desprenden de la placa generando una corriente eléctrica. Este experimento planteaba problemas con el concepto de luz que se tenía a principios del siglo XX. En esos momentos se la consideraba una onda. Durante la realización de este experimento, sin embargo, parecía comportarse como un conjunto de partículas) basándose en esta dualidad onda-corpúsculo. Es por eso, que cuando estudiamos la luz en la escuela, nos la definen como algo formado por partículas, los fotones, que viajan en linea recta y a gran velocidad (300.000Km/s) y como onda.
¿Por qué en nuestra vida cotidiana no observamos esta dualidad? Porque la longitud de onda de las partículas es inversamente proporcional al tamaño de estas. De este modo, como los objetos que observamos en nuestro día a día son bastante grandes, sus longitudes de onda son minúsculas. Por otro lado, las ondas de longitudes aceptable se comportan como partículas infinitamente pequeñas. De momento, los físicos/as sólo han sido capaces de observar ambos tipos de comportamiento en objetos muy, muy pequeños como los fotones o los electrones.
Pero en definitiva, que sepan las partículas, que tienen todo el derecho a ser consideradas unas señoras ondas, pequeñas, minúsculas e imperceptibles, pero ondas.
14 comentarios:
Bé no sé si ells ja ho diuen però jo afegiria a més:
"Cap partícula serà discriminada per raons de massa, carrega o spin"
acabo de leer tu comentario, me alegra que te haya gustado!
y por supuesto, encantado de que me cites
espero que sigamos en contacto!!!
I el gat de la foto, és del Schrödinger?
:)
M'acabo de fer fan definitiu del teu blog, amb un enllaç directe al meu.
Et llegesc.
Bon dia!
dt: Em sembla molt correcte la no discriminació de les partícules!! ;-P
Orofëa: La verdad es que tu post me hizo bastante gracia... i mira me llevo a este otro... Celebro que te guste y eso, seguiremos en contacto!
Jaqme: He estat mirant els teus blocs... Be, de fet, he legit amb més calma l'Atlàntida i m'han agradat molt els textos que escrius!
Si, el gat vol ser el gat d'Schrödinger... Tot i que un dia faré una foto a un nino del gat d'Schrödinger que tinc a casa! Aquest sí que està mig mort mig viu!! Molt graciós, és d'una empresa que fa freakades d'aquestes per freaks com aquests... ;-P
Em fa molt feliç que t'agradi el blog i que em linkis!! Jo també posaré una entrada al teu blog des de La Mandarina. Moltíssimes gràcies!!!
Gràcies a tots! I salut!!!
ila
Aquest post m'ha fet recordar un problema que em van posar en un exàmen a 3er de BUP. El problema deia més o menys el següent: en el seu viatge cap a Mart, un astronauta de massa M es mou per l'espai a velocitat V. Calculeu la grandària que hauria de tenir una escletxa per que es pogués produïr la difracció de l'astronauta.
El problema, en si mateix era molt senzill. Només calia calcular la longitud d'ona de De Broglie associada a l'astronauta. Però em va captivar per dos motius: primer per que l'astronauta es dirigia cap a Mart (el meu planeta preferit) i a sobre, "a pelo", sense nau, cosa que no deixaba de ser sorprenent. Per altra banda, pensaba quin aspecte devia tenir un astronauta difractat. M'imaginava a mi mateix xocant a velocitats inimaginables contra una escletxa infinitesimalment petita, i deslocalitzant-me per l'espai en una sèrie de màxims i mínims de mi mateix... Estaria viu, mort, o com el gat d'Schrödinger, en una combinació lineal d'ambdós estats? Uff, quína paranoia! I el pitxor de tot es que, malgrat el temps i l'edat,les continuo tenint aquestes paranoies... :-((
Per cert, genial la frase d'en dt! Que n'aprenguin els fermions, que sempre van de guays creient-se millors que els pobres bosons!
Petons i abraçades!
Ei Jordi!!
La teva història és boníssima!!! I el/la teu/va profe molt ingeniós!!
Gràcies per compartir-la!
Un petó!
ila
Interessants les reflexions d'en Toni i en Jordi. Vaig llegir una vegada que en els inicis de la mecànica quàntica no sé qui (de Broglie?) havia ironitzat dient que dilluns, dimecres i divendres considerarien la llum com un corpuscle i els dimarts, dijous i dissabte com una ona. Diumenge festa. Pel que vaig entendre era una manera absurda de "demostrar" que era o una cosa o una altra i acabar amb discussions inacabables (i no és maco això??!!).
Potser per aixó mai m'ha preocupat extremadament entendre la naturalesa la llum, perquè mai ho sabré. Serà una cosa o una altra en funció de com es comporti i com la percebem. És perfecte perquè té totes les coses bones de les partícules i les de les ones!!! Com una fulla que, segons com bufi el vent, li veiem el dret o el revés.
M'agrada el comentari d'en Jordi de la difracció de l'astronauta i em pregunto: si jo (reduït a un sol cos com una única però gran "massa puntual") em difracto, em moro o simplement els altres em mesuren difractat i no em passa res??? El gat sí que podia morir per tal com estva dissenyat l'experiment però no ho veig igual que la difracció...
Salut!
De totes maneres ni ona ni partícula, camp.
P.D. I no m'apreteu que retiraré camp i diré corda.
Algo estupendo de ser una onda es que tu posición no esté bien definida y poder estar aquí y allá al mismo tiempo... o bien no estar ni aquí ni allá... hasta que llega algún listo, te mide y te agua la fiesta...
Javi
lacienciaparatodos.wordpress.com
Tens raó: camp! I si vols corda doncs corda, hi estic d'acord. El que plantejava és el QUÈ és cada cosa. Ona, partícula, camp, corda, etc. són conceptes que tenen unes certes propietats i que ens ajuden a entendre de forma coherent el món.
Però jo no crec que un fotó sigui una ona per exemple, és "quelcom" que, depenent de la situació, en percebo els seus efectes. I aquests efectes són els que hem dit que han de tenir allò que n'hi hem anomenat ones o camps o el que sigui.
Osti quina ratllada.... Irene: necessitem un nou post que aquest l'hem cremat i ens crema!!!jeje
Salut!
Ja, ja!!
Gràcies a tots!
Prometo post en breu!
Salut i ciència!
ila
Hola Victor!
Ja sé que lo del gat de Schrodinger no és el mateix... La meva "paranoia" anava més o menys per aquí: si em difracto, em deslocalitzo en el espai, generant un patró de difracció amb màxims i mínims de mi mateix. D'alguna manera, en el màxim principal seria, posem, el 90 % de "jo", i en els secundaris, 60%, en els terciaris 20%, etc... Però llavors, i la meva conciencia? es a dir, la meva propia "essència" o "vida"? estaria també "dispersa" per l'espai? Hi hauria un punt de l'espai on podria haver el 15% de Jordi amb el 15 % de consciència o el 15% de "vida" ???
No és un problema físic, és un problema més aviat filosòfic... Que diria en Roger Penrose d'això? Suposo que es faria un tip de riure... Com un físic es faria un tip de riure de veure com em pego 10E56 "castanyes" contra una pared amb l'esperança de que, potser una vegada, passi a l'altra banda de la pared per efecte túnel. Tot això no té sentit físic, com a mínim macroscòpicament parlant, però trobo que dona molt que pensar des d'un punt de vista filosòfic...
En fi, ja ho he dit abans,pensaments al vent, paranoias varias de quan era jove...I tot per culpa d'un exàmen de Química (si!! l'examen era de Química!) de 3er de BUP... ;-))
Vinga, una abraçada!
Jordi.
...Per cert, una vegada més, totalment d'acord amb en DT! Camp!! Camp!! :-))
Records!
Publicar un comentario